Quin susto!

Ahir al matí, Manresa i els seus voltants estaven immersos en una boira profunda, que feia venir unes ganes increïbles de quedar-se a casa. Després de vèncer aquesta temptació i de desestimar la idea inicial d’anar a caminar a Montserrat, perquè segur que allà la boira trigava hores a aixecar-se (que il·lusos!), amb el Moi i l’Ari decidim anar cap a Sant Llorenç del Munt, en concret a fer la tan poc transcorreguda ruta Coll d’Estenalles-Montcau-Mola-Coll d’Estenalles.

La pujada al Montcau va ser ràpida i senzilleta (eh, Ari), però tot i això les vistes des d’allà van valdre la pena (llàstima de la zona cremada).

Pel que fa a la Mola, aquesta ja ens va fer suar una mica més, sobretot quan et trobes un guant al mig del camí... quin “susto”!

Tant el Moi com l’Ari es van espantar amb aquella mà que sortia del no res (fins i tot a la tornada...).




Un cop a dalt, la recompensa va ser un “aquarius” i un moment de descans al sol, després baixada i tornada cap a casa (amb una conducció més tranquil·la).

Tot i no haver anat a Montserrat, m’ho vaig passar molt bé, de fet el lloc va ser el menys important, el millor va ser la companyia, varem parlar i riure moltíssim, així que serà una estona que costarà d’oblidar...

Més tard, recollida dels trastos i cap a Girona i Besalú, a fer una visita als del curs.

Excursió a Margalef

És divendres a la nit, arribes a casa després d’un sopar, amb el cansament acumulat de tota la setmana i quan ja gairebé desisteixes d’anar el dia següent a Margalef (t’han dit que es triga tres hores a arribar-hi i això et fa molta mandra), reps un missatge al mòbil. La Laureta té ganes de sortir a passejar i no ha trobat companyia, i què has de fer? Doncs mirar bé el mapa, trucar-la i anar cap al sud, a un lloc on cap de les dues hi ha estat mai.

I això és el que vàrem fer dissabte, anar cap a una de les meques de l’escalada esportiva de Catalunya, a reunir-nos amb un petit comitè de les Estades (el Kletterer, el Jordi, la Cristina i la Marta).
Quan vam arribar (després de dues hores de viatge), ells ja feia una estona que escalaven (la taca vermella és el Kletterer).

Margalef és un indret molt guapo, amb les vies a peu de carretera i amb un paisatge realment bonic. El primer lloc on vam estar em va semblar molt adient per a començar i fer un primer contacte amb la roca. Hi havia vies assequibles, i les dues que vaig fer jo es pujaven molt bé (Cris, tenies raó!), sense haver de fer gaire força de braços, així que l’esquena em va fer poc mal.

Els altres van estar fent vies de més grau, on les entrades a vegades costaven una mica...

Més tard vam estar una estona en un altre sector on les vies ja tibaven més.

I poc després, tornada cap a Manresa, que s’hi havia de ser d’hora per a rebre els Reis.

Va ser una visita una mica fugaç, però em va encantar retrobar-me amb aquest grup de gent, compartir cordada amb ells i descobrir aquest lloc tan maco.

Espero amb candeletes la propera.

Tornada a la muntanya

Doncs sí, encara que sembli increïble, i potser de forma prematura, he començat a fer una mica d'activitat a la muntanya.

El dissabte passat vaig anar amb els b... (ai, amb el Josep i el Moi) cap al Ripollès, on ens vam ajuntar amb els autòctons (en Pep i l'Emma). Després de les salutacions i d'un bon ezmorzar vam anar a picar una mica de gel a la cascada del torrent de la Font Roja (I/3), i al migdia, visita gastronòmica a "Campèlles".

El diumenge vaig retornar a Montserrat amb part de la tropa (el Noè, la Laura, el Josep i el Moi), però de moment només a caminar (les arestes brucs encara hauran d'esperar una mica). La idea era fer una passejadeta molt tranquil·la, però entre una cosa i una altra al final vam acabar passant pel camí dels Frares, on hi ha algunes cadenes i cordes. Tot i el mal d'esquena i el cansament, em va fer molta il·lusió poder tornar a Montserrat i la veritat és que va ser menys traumàtic del que em pensava.

Per arrodonir l'any (i de retruc augmentar encara més el mal d'esquena), una bona colla vam anar el dia 31 a fer esportiva a Solius (en Jordi, en Carles, en Pep, el Moi, el Roger, la Núria i la meva persona). Jo vaig fer un parell de vies amb top-rope, la quantitat suficient per treure'm el cuquet i no massa perquè em costés gaires dies recuperar-me.

Ja estic arribant a la llum del fons del túnel...

Tornada a la feina

Avui, després d'estar quatre mesos de baixa, per fi he tornat a treballar.
Sortosament, el retorn al món laboral ha estat parcial, de moment només vaig a la Fundació (no fos cas que ens estresséssim de cop).
Les coses sembla que no han canviat gaire per Riudarenes, a Ca l’Àngel hi ha la mateixa gent i fum de sempre, al despatx tot continua igual, les obres a la nacional segueixen originant cues...
L’esquena m’ha fet mal durant tota l’estona, però era un mal suportable (el calmant hi ha ajudat), així que la prova està superada!

P. D. Laureta, gràcies per enviar-me aquesta imatge.

Que no s'apague la llum

El diumenge a la tarda vaig tenir l'oportunitat de tornar anar a un concert del cantautor de Xàtiva Feliu Ventura i, altra vegada, no em va decebre, al contrari! El seu directe és absolutament fantàstic, i els comentaris que fa entremig de les cançons ajuden a entendre encara més el que vol expressar en elles.

Tot i que la sala no estava plena, la reacció del públic va ser molt bona, així que van fer alguns bis... però no cantaven la cançó que més il·lusió em feia. Finalment, i ja per acabar, la que més desitjava sentir...

Ara, i més que mai, i en molts sentits... que no s’apague la llum.

Els dies segueixen passant

Ja està bé que passin... però per a mi continuen pràcticament igual.

Després de gairebé tres mesos i mig des de la caiguda, el resultat de la ressonància mostra petites fractures enfonsament anterior en fase crònica dels cossos vertebrals T8 i T9. No condicionen alteració significativa de la cifosi dorsal fisiològica ni s’acompanyen de compromís d’estructures neurològiques.
El que més m’ha cridat l’atenció del diagnòstic del radiòleg és “en fase crònica” (de llarga durada, buf!) i “dels cossos vertebrals T8 i T9” (ostres, han hagut de passar més de tres mesos i pagar una ressonància per descobrir que no tenia una vèrtebra trencada, sinó dues...).

En fi, avui m’han dit que ja puc tornar a començar la recuperació, ja puc tornar a anar a la piscina, fer bicicleta, una mica de peses,... i d’aquí uns dies per fi podré anar a treballar. El mal persistirà durant unes quantes setmanes més, però no s’hi pot fer res, m’hi he d’acostumar.

Bé, ja queda menys, ja començo a veure la llum al fons del túnel...

Les nenes se'n van a escalar a Rodellar

Aquesta vegada l’activitat principal de la sortida era escalar i el lloc escollit Rodellar, un indret increïble considerat per molts la meca de l’escalada esportiva, on es poden trobar vies graduades entre el Vè grau i el 9b proposat recentment per Dani Andrada amb Ali-Hulk sit start extension (una via de bloc).

El grup de nenes va estar format per la Montse, la Rut, la Jordina, la Genciana, la Mireieta i la meva persona (la Lídia ens va fallar a última hora... oh!).
Tot i que ganes no me'n faltaven, jo evidentment no vaig escalar, em vaig estirar sobre la màrfega inflable i em vaig dedicar a prendre el sol i a fer de reportera gràfica (que també m'agrada molt i a la meva vèrtebra no li molesta).

El dissabte a la tarda vam estar al sector de L'école i el diumenge, després de llevar-nos tard i d'un esmorzar que era l'enveja de l'alberg, ens vam passejar una estona buscant el lloc on hi toqués més el sol i finalment vam decidir quedar-nos al costat del Delfín, a las Ventanas del Mascún.

Del cap de setmana se'n poden explicar moltes anècdotes, com ara l'escena de la princesa Orangután, la de la meuca del poble, la insitència amb "¿estás contentoo?", el "corren, corren pels carrers corren..., "m'encanta ser tia!!!"....

La veritat és que el resultat de la sortida no va ser un gran nombre de vies escalades, però sí moltes rialles, bon menjar (i en quantitat!), molt bona companyia, el descobriment d'un lloc ben bonic... en definitiva, va ser "molt gratificant"!