dilluns, 10 de desembre del 2007

Tornada a la feina

Avui, després d'estar quatre mesos de baixa, per fi he tornat a treballar.
Sortosament, el retorn al món laboral ha estat parcial, de moment només vaig a la Fundació (no fos cas que ens estresséssim de cop).
Les coses sembla que no han canviat gaire per Riudarenes, a Ca l’Àngel hi ha la mateixa gent i fum de sempre, al despatx tot continua igual, les obres a la nacional segueixen originant cues...
L’esquena m’ha fet mal durant tota l’estona, però era un mal suportable (el calmant hi ha ajudat), així que la prova està superada!

P. D. Laureta, gràcies per enviar-me aquesta imatge.

dimarts, 4 de desembre del 2007

Que no s'apague la llum

El diumenge a la tarda vaig tenir l'oportunitat de tornar anar a un concert del cantautor de Xàtiva Feliu Ventura i, altra vegada, no em va decebre, al contrari! El seu directe és absolutament fantàstic, i els comentaris que fa entremig de les cançons ajuden a entendre encara més el que vol expressar en elles.

Tot i que la sala no estava plena, la reacció del públic va ser molt bona, així que van fer alguns bis... però no cantaven la cançó que més il·lusió em feia. Finalment, i ja per acabar, la que més desitjava sentir...

Ara, i més que mai, i en molts sentits... que no s’apague la llum.

divendres, 23 de novembre del 2007

Els dies segueixen passant

Ja està bé que passin... però per a mi continuen pràcticament igual.

Després de gairebé tres mesos i mig des de la caiguda, el resultat de la ressonància mostra petites fractures enfonsament anterior en fase crònica dels cossos vertebrals T8 i T9. No condicionen alteració significativa de la cifosi dorsal fisiològica ni s’acompanyen de compromís d’estructures neurològiques.
El que més m’ha cridat l’atenció del diagnòstic del radiòleg és “en fase crònica” (de llarga durada, buf!) i “dels cossos vertebrals T8 i T9” (ostres, han hagut de passar més de tres mesos i pagar una ressonància per descobrir que no tenia una vèrtebra trencada, sinó dues...).

En fi, avui m’han dit que ja puc tornar a començar la recuperació, ja puc tornar a anar a la piscina, fer bicicleta, una mica de peses,... i d’aquí uns dies per fi podré anar a treballar. El mal persistirà durant unes quantes setmanes més, però no s’hi pot fer res, m’hi he d’acostumar.

Bé, ja queda menys, ja començo a veure la llum al fons del túnel...

dimarts, 20 de novembre del 2007

Les nenes se'n van a escalar a Rodellar

Aquesta vegada l’activitat principal de la sortida era escalar i el lloc escollit Rodellar, un indret increïble considerat per molts la meca de l’escalada esportiva, on es poden trobar vies graduades entre el Vè grau i el 9b proposat recentment per Dani Andrada amb Ali-Hulk sit start extension (una via de bloc).


El grup de nenes va estar format per la Montse, la Rut, la Jordina, la Genciana, la Mireieta i la meva persona (la Lídia ens va fallar a última hora... oh!).
Tot i que ganes no me'n faltaven, jo evidentment no vaig escalar, em vaig estirar sobre la màrfega inflable i em vaig dedicar a prendre el sol i a fer de reportera gràfica (que també m'agrada molt i a la meva vèrtebra no li molesta).

El dissabte a la tarda vam estar al sector de L'école i el diumenge, després de llevar-nos tard i d'un esmorzar que era l'enveja de l'alberg, ens vam passejar una estona buscant el lloc on hi toqués més el sol i finalment vam decidir quedar-nos al costat del Delfín, a las Ventanas del Mascún.


Del cap de setmana se'n poden explicar moltes anècdotes, com ara l'escena de la princesa Orangután, la de la meuca del poble, la insitència amb "¿estás contentoo?", el "corren, corren pels carrers corren..., "m'encanta ser tia!!!"....

La veritat és que el resultat de la sortida no va ser un gran nombre de vies escalades, però sí moltes rialles, bon menjar (i en
quantitat!), molt bona companyia, el descobriment d'un lloc ben bonic... en definitiva, va ser "molt gratificant"!

dissabte, 3 de novembre del 2007

Èric i l'exèrcit del Fènix

És una obra de teatre que narra uns fets reals ocorreguts a Catalunya a partir de l’any 2004 i protagonitzats per l’Èric Bertran. Aquest nen de catorze anys va enviar un correu electrònic a tres empreses (supermercats Dia, Mercadona i Leche Pascual) demanant que etiquetessin els seus productes en català. Si no feien cas de la seva petició, deia que l’Exèrcit del Fènix (extret de les aventures de Harry Potter) els bombardejaria a correus electrònics. La resposta li va arribar sis dies després, quan una nit de setembre trenta guàrdies civils vinguts expressament de Madrid van irrompre a casa seva acusant-lo de terrorisme (arran de la denúncia que li havia fet l’empresa Dia). L'obra recull, també, les amenaces de mort d'un grup feixista, les tensions familiars, els atacs d’angoixa i el rebuig de mestres i alumnes de l'institut, així com els al·lucinants interrogatoris de la fiscal i de la psicòloga de l’Audiència Nacional espanyola.
Es tracta, en definitiva, d'una tragicomèdia amb altes dosis d'humor i d'ironia que aborda temes inèdits fins ara en la història del teatre català, com la normalització de la llengua, l'etiquetatge, els Països Catalans, el dret a l'autodeterminació i la independència. En ella es fa una sàtira corrosiva d’alguns dels símbols nacionals espanyols, com la Constitució, la Corona, la bandera, la "selección", el poder judicial, la Guàrdia Civil, l'Audiència Nacional i la unitat d'Espanya.

Jo ja coneixia la història de l’Èric abans d’anar a veure l’obra de teatre, però tot i així, cada vegada que penso en el que va succeir, em continuo indignant, per l’acusació tan estúpida que li van fer, que demostra la gran eficàcia de la Llei Antiterrorista, per l’omissió que en van realitzar els mitjans de comunicació espanyols, ja que ningú en tot aquest procés va fer res per aturar l’aberració que s’estava cometent (fins i tot al contrari, tant les persones com els fets semblen sorgits d’una antologia del franquisme). I d’altra banda, sento admiració, per l’Èric i la seva família, que van lluitar fins que finalment el cas es va arxivar fa un any, i perquè actualment estan seguint tots els tràmits legals per poder dur l'Estat espanyol davant el Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg i el Tribunal de Justícia de les Nacions Unides sota l'acusació d'assetjament moral i psicològic a un menor.
Des d’aquí voldria encoratjar a totes aquelles persones que, d’alguna manera, estan lluitant per la nostra llengua i per aconseguir els drets que ens mereixem en el nostre país, la batalla no està perduda...

- Com a curiositat, el vespre que vaig anar a veure l’obra, la meva germana em va dir quin serà el nom del meu primer nebot: Èric. Quina il·lusió perquè al març neixi el petitó...-

dijous, 25 d’octubre del 2007

Crònica teatral

S’alça el teló i a sobre de l’escenari es veu un despatx d'oficina on hi ha un gos a sobre d’una cadira, sonant una música d’acordió... quin és el títol de l’obra?

Les étourdis són una colla d’eixelebrats que tenen el cap ple d’amors i de penes, d’incerteses i de somnis, de miracles incomplerts, de pardals. Són inquiets perquè el cos se’ls escapa, com si haguessin caigut dels núvols. Sovint s’equivoquen d’adreça, de destinació, van en sentit contrari al món. Allò que cerquen no es troba i aleshores canten o ballen per error. Busquen en la tecnologia moderna la solució a la seva manca de destresa. Són una elit d’éssers imperfectes que s’emboliquen i ho confonen tot, de vegades amb aplicació, quan es tracta de feina, i fins i tot amb plaer”. Aquesta és la descripció que en fan els del Temporada Alta i no s’equivoquen. N’hi ha que els assimilen al Tricicle en versió francesa i, deixant de banda les comparacions, realment és una obra per passar una bona estona, amb les rialles assegurades.

D’un gènere completament diferent és A la Toscana. L’última creació de Sergi Belbel oscil·la entre la comèdia més àcida i el drama i es mou entre la realitat i el malson terrible i obsessiu que té un dels protagonistes. Cal estar atent tota l’estona, per no perdre cap detall, i finalment, quan reflexiones sobre l’obra, t’adones que recrea perfectament els sentiments, les pors, les esperances,... que ens generen les relacions humanes. Tot i fer poc de l’estrena, aquesta obra del TNC compta amb un repertori de quatre actors que fan una brillant actuació.

dilluns, 22 d’octubre del 2007

La meva salvació

Sense ella no hauria estat possible acabar d’escriure la tesina, ni preparar l’exposició,...
Moltes gràcies a RJM per la fabricació tan ràpida i eficaç!

Una cosa menys (o una cosa més)

Després de molts dubtes, maldecaps i patiments, el dijous finalment vaig fer la presentació per a obtenir el Diploma d’Estudis Avançats i vaig sobreviure.
Hi havia un membre del tribunal que volia posar una mica d’emoció a la tarda; només començar, va demanar que es limités el nombre de fotografies (tan sols perquè la Marta havia fet un parell de fotos amb flaix) i al finalitzar les presentacions no deixava que s’aplaudís, deia que en tot el dia no ho havia fet ningú (què es pensava, que portàvem tot el dia allà com ell i coneixíem els seus gustos?) i ho argumentava dient que en els congressos científics les ponències no s’aplaudeixen (ah no? Deu ser en els dels químics...). I després el senyor es va entestar amb que la feina que he fet en el treball és com la d’un notari, que simplement va allà, i apunta el que veu; i jo entre els nervis, el meu dopatge i la forta pressió de l’esquena no entenia ni a què es referia i no em vaig saber explicar. Per sort, la botànica del tribunal va sortir a la meva defensa i els seus arguments van ser més eloqüents que els meus.
En fi, malgrat tot, ja tinc un maldecap menys i un títol més.

dimecres, 3 d’octubre del 2007

Els dies van passant

Més ràpid, o més a poc a poc, uns dies acaben, d’altres comencen... I jo continuo amb el meu mal d’esquena. Ningú havia dit que una vèrtebra fracturada fos ràpida de curar, i jo ja ho puc ben assegurar! Primer quatre setmanes estirada fent travesses llit-sofà-lavabo, després dues setmanes més fent el mateix (afegint escapades a la cuina), però començant a anar a la piscina, i en la següent visita al metge ja em diuen directament, sis setmanes més!

Per sort, durant el meu període de convalescència he trobat entreteniments que m’ajuden a fer passar el temps (a part de menjar i dormir, és clar!). Primer va ser la redacció de la tesina, les nombroses visites d’amics i coneguts, la lectura de llibres ben variats (des de clàssics de Gabriel Garcia Márquez a novel·les fictícies en anglès ambientades a Zermatt), la televisió, aquest bloc, nedar... Ara, continuar nedant, la presentació oral per obtenir el DEA, petites feinetes, llegir, estudiar anglès... En fi, que entre naps i cols, tampoc es pot dir que estigui massa avorrida.

Però el més important de tot és que he aconseguit el meu propòsit inicial: aguantar dreta i asseguda en una cadira més de deu minuts sense que l’esquena em faci mal... sembla increïble! L’altre dia vaig anar a fer un cafè a un bar i pràcticament no vaig notar mal... gairebé em cau la llagrimeta de l’emoció! Llàstima que la repetició no va anar tan bé... pas a pas!
Una de les coses que estic descobrint recentment és que no tinc el cul acostumat a seure (és evident, després d’estar tants dies estirada...), a veure si els músculs del glutis es van acostumant a les noves postures, perquè ara només em faltava un altre mal!

En fi, volia aprofitar per donar les gràcies a tots els que m’esteu fent costat, ja sigui pel vostre assessorament, el vostre suport, els vostres ànims, la vostra ajuda en la vida diària, les estones que compartim... en aquests moments s’agraeix moltíssim.

I ja per acabar, el següent propòsit, fer tres àpats asseguda a taula i la sessió pertinent de piscina i que aquell dia al vespre l’esquena no em faci mal. A veure quan ho aconsegueixo!

dissabte, 1 de setembre del 2007

El que no em mata, em fa més fort

Això va dir Friedrich Nietzsche i és el que m’agradaria creure...
Avui farà tres setmanes justes de la caiguda que vaig tenir a Montserrat. El Josep i jo havíem anat a escalar la via Cerdà-Pokorsky a la Prenyada i quan ja baixàvem per la canal, vaig agafar un camí alternatiu on hi havia un tallat gairebé vertical. Vaig vacil·lar un moment, però poc més endavant es veia camí, vaig pensar que per allà tornaria al sender principal, i fent aquest pas vaig relliscar, la branca de boix que agafava amb la mà dreta es va trencar i vaig caure sense poder-me frenar. Diuen que van ser uns 15 metres de caiguda. Un cop a terra, primer em vaig alegrar perquè no havia perdut el coneixement i després perquè podia moure totes les parts del cos, però no em podia aixecar i caminar, un fort dolor a l’esquena m’ho impedia. Quan per fi vaig poder respondre als crits del Josep, va venir a veure com em trobava i de seguida vam coincidir, “trucada al 112”. A partir d’aquí ell es va encarregar de tot: em va arrossegar fins a un lloc més còmode, va parlar amb els del telèfon d’emergències, va explicar als bombers quina era la nostra ubicació exacta i va intentar animar-me mentre esperàvem que arribés l’helicòpter. La veritat és que l’espera no va ser gaire llarga, uns 20 minuts des de la primera trucada. Després de fer unes quantes maniobres i en diferents torns, es van acostar a mi un membre del GRAE dels Bombers, un altre bomber i una metgessa. La presència d’aquesta última la vaig agrair especialment, perquè em va subministrar una substància opiàcia que durant uns instants em va fer oblidar tots els mals. Entre els quatre em van introduir en una llitera d’aire, em van moure uns metres perquè l’helicòpter em pogués agafar millor i llavors ja em van pujar cap a dalt penjada com un xoricet, en companyia del bomber. Tot seguit un viatge molt ràpid fins a l’Hospital General de Manresa.


Des d’aquí volia felicitar a totes les persones implicades en el meu rescat, per la seva rapidesa i eficiència i la gran professionalitat que van mostrar. En aquells moments en què jo només podia pensar en la dificultat per respirar i en l’intens mal d’esquena van fer la seva feina molt ben feta aconseguint que, malgrat tot, em sentís bé.
I, evidentment, també volia donar-li les gràcies al Josep: per la seva paciència escalant, la seva ràpida reacció, la seva insistència perquè em traslladessin a Manresa i no a Barcelona (sort!), per portar el meu cotxe cap a casa, avisar a la família... en fi, moltes gràcies per tot.
Ara, porto uns dies a casa. A part dels múltiples cops i ferides, el diagnòstic va ser una fissura en una costella i una altra en la novena vèrtebra dorsal; i el tractament inicial quatre setmanes de llit, fent de tant en tant excursionetes al sofà i al lavabo.
Durant els dies que porto de convalescència he pensat moltíssimes vegades en el que em podia haver passat en aquella caiguda, és per això que he recorregut a la mítica frase del filòsof alemany...

dissabte, 18 d’agost del 2007

Tot té un inici

Feia molt temps que em ballava pel cap la idea de fer un bloc, de disposar d'un espai internauta on poder expressar els meus pensaments, idees, reflexions, fets, accions... I aquest dia finalment ha arribat.