Destinació: Piruw

Aquesta és la paraula que utilitzen els peruans per anomenar el seu país en quechua.

El Perú és considerat el bressol de l’Imperi inca, per les nombroses restes que s’han trobat d’aquesta antiga civilització.

I és un país on hi predomina una gran diversitat de paisatges: des de les planes de la costa del Pacífic, a les zones selvàtiques de la conca de l’Amazones, les muntanyes nevades de la serralada dels Andes...

Anem a veure-ho...

Encara hi sóc

Potser ja anava sent hora d'actualitzar una mica el bloc, o d'abandonar-lo definitivament. De moment, m'he decidit per la primera opció.

Des del gener han passat moltes coses (lògic, després de tants mesos), la vida ha anat seguint el seu curs. És difícil resumir-les totes (de fet tampoc en tinc ganes), així que poso algunes imatges...

Les nenes se'n van a esquiar a la Val d'Aran (febrer)

Pic Sud d'Envalira (febrer)

Pic d'Aguiló (març)

Excursió de la tropa al Pantà de Sau, en època de sequera (març)

El lloc on realment neix el Llobregat, segons el Joan (març)

Uns dies als Alps amb l'Ari, el Josep i la Mireia (juny)

Muntatge ràpid de fotos per a l'homenatge de l'Edu (que al final no vaig imprimir).
Malgrat encara costi de creure, un últim potxó...
L'Èric amb gairebé cinc mesos (agost)

Passejadeta pel Solsonès amb l'Ester, el Moi i la Xell (agost)


Pic del Sotllo amb els bitxitus (agost)

El Mimo i l'Ari a l'agulla Sans Nom, a Montserrat (agost)

Quin susto!

Ahir al matí, Manresa i els seus voltants estaven immersos en una boira profunda, que feia venir unes ganes increïbles de quedar-se a casa. Després de vèncer aquesta temptació i de desestimar la idea inicial d’anar a caminar a Montserrat, perquè segur que allà la boira trigava hores a aixecar-se (que il·lusos!), amb el Moi i l’Ari decidim anar cap a Sant Llorenç del Munt, en concret a fer la tan poc transcorreguda ruta Coll d’Estenalles-Montcau-Mola-Coll d’Estenalles.

La pujada al Montcau va ser ràpida i senzilleta (eh, Ari), però tot i això les vistes des d’allà van valdre la pena (llàstima de la zona cremada).

Pel que fa a la Mola, aquesta ja ens va fer suar una mica més, sobretot quan et trobes un guant al mig del camí... quin “susto”!

Tant el Moi com l’Ari es van espantar amb aquella mà que sortia del no res (fins i tot a la tornada...).




Un cop a dalt, la recompensa va ser un “aquarius” i un moment de descans al sol, després baixada i tornada cap a casa (amb una conducció més tranquil·la).

Tot i no haver anat a Montserrat, m’ho vaig passar molt bé, de fet el lloc va ser el menys important, el millor va ser la companyia, varem parlar i riure moltíssim, així que serà una estona que costarà d’oblidar...

Més tard, recollida dels trastos i cap a Girona i Besalú, a fer una visita als del curs.

Excursió a Margalef

És divendres a la nit, arribes a casa després d’un sopar, amb el cansament acumulat de tota la setmana i quan ja gairebé desisteixes d’anar el dia següent a Margalef (t’han dit que es triga tres hores a arribar-hi i això et fa molta mandra), reps un missatge al mòbil. La Laureta té ganes de sortir a passejar i no ha trobat companyia, i què has de fer? Doncs mirar bé el mapa, trucar-la i anar cap al sud, a un lloc on cap de les dues hi ha estat mai.

I això és el que vàrem fer dissabte, anar cap a una de les meques de l’escalada esportiva de Catalunya, a reunir-nos amb un petit comitè de les Estades (el Kletterer, el Jordi, la Cristina i la Marta).
Quan vam arribar (després de dues hores de viatge), ells ja feia una estona que escalaven (la taca vermella és el Kletterer).

Margalef és un indret molt guapo, amb les vies a peu de carretera i amb un paisatge realment bonic. El primer lloc on vam estar em va semblar molt adient per a començar i fer un primer contacte amb la roca. Hi havia vies assequibles, i les dues que vaig fer jo es pujaven molt bé (Cris, tenies raó!), sense haver de fer gaire força de braços, així que l’esquena em va fer poc mal.

Els altres van estar fent vies de més grau, on les entrades a vegades costaven una mica...

Més tard vam estar una estona en un altre sector on les vies ja tibaven més.

I poc després, tornada cap a Manresa, que s’hi havia de ser d’hora per a rebre els Reis.

Va ser una visita una mica fugaç, però em va encantar retrobar-me amb aquest grup de gent, compartir cordada amb ells i descobrir aquest lloc tan maco.

Espero amb candeletes la propera.

Tornada a la muntanya

Doncs sí, encara que sembli increïble, i potser de forma prematura, he començat a fer una mica d'activitat a la muntanya.

El dissabte passat vaig anar amb els b... (ai, amb el Josep i el Moi) cap al Ripollès, on ens vam ajuntar amb els autòctons (en Pep i l'Emma). Després de les salutacions i d'un bon ezmorzar vam anar a picar una mica de gel a la cascada del torrent de la Font Roja (I/3), i al migdia, visita gastronòmica a "Campèlles".

El diumenge vaig retornar a Montserrat amb part de la tropa (el Noè, la Laura, el Josep i el Moi), però de moment només a caminar (les arestes brucs encara hauran d'esperar una mica). La idea era fer una passejadeta molt tranquil·la, però entre una cosa i una altra al final vam acabar passant pel camí dels Frares, on hi ha algunes cadenes i cordes. Tot i el mal d'esquena i el cansament, em va fer molta il·lusió poder tornar a Montserrat i la veritat és que va ser menys traumàtic del que em pensava.

Per arrodonir l'any (i de retruc augmentar encara més el mal d'esquena), una bona colla vam anar el dia 31 a fer esportiva a Solius (en Jordi, en Carles, en Pep, el Moi, el Roger, la Núria i la meva persona). Jo vaig fer un parell de vies amb top-rope, la quantitat suficient per treure'm el cuquet i no massa perquè em costés gaires dies recuperar-me.

Ja estic arribant a la llum del fons del túnel...

Tornada a la feina

Avui, després d'estar quatre mesos de baixa, per fi he tornat a treballar.
Sortosament, el retorn al món laboral ha estat parcial, de moment només vaig a la Fundació (no fos cas que ens estresséssim de cop).
Les coses sembla que no han canviat gaire per Riudarenes, a Ca l’Àngel hi ha la mateixa gent i fum de sempre, al despatx tot continua igual, les obres a la nacional segueixen originant cues...
L’esquena m’ha fet mal durant tota l’estona, però era un mal suportable (el calmant hi ha ajudat), així que la prova està superada!

P. D. Laureta, gràcies per enviar-me aquesta imatge.

Que no s'apague la llum

El diumenge a la tarda vaig tenir l'oportunitat de tornar anar a un concert del cantautor de Xàtiva Feliu Ventura i, altra vegada, no em va decebre, al contrari! El seu directe és absolutament fantàstic, i els comentaris que fa entremig de les cançons ajuden a entendre encara més el que vol expressar en elles.

Tot i que la sala no estava plena, la reacció del públic va ser molt bona, així que van fer alguns bis... però no cantaven la cançó que més il·lusió em feia. Finalment, i ja per acabar, la que més desitjava sentir...

Ara, i més que mai, i en molts sentits... que no s’apague la llum.