Això va dir Friedrich Nietzsche i és el que m’agradaria creure...
Avui farà tres setmanes justes de la caiguda que vaig tenir a Montserrat. El Josep i jo havíem anat a escalar la via Cerdà-Pokorsky a la Prenyada i quan ja baixàvem per la canal, vaig agafar un camí alternatiu on hi havia un tallat gairebé vertical. Vaig vacil·lar un moment, però poc més endavant es veia camí, vaig pensar que per allà tornaria al sender principal, i fent aquest pas vaig relliscar, la branca de boix que agafava amb la mà dreta es va trencar i vaig caure sense poder-me frenar. Diuen que van ser uns 15 metres de caiguda. Un cop a terra, primer em vaig alegrar perquè no havia perdut el coneixement i després perquè podia moure totes les parts del cos, però no em podia aixecar i caminar, un fort dolor a l’esquena m’ho impedia. Quan per fi vaig poder respondre als crits del Josep, va venir a veure com em trobava i de seguida vam coincidir, “trucada al 112”. A partir d’aquí ell es va encarregar de tot: em va arrossegar fins a un lloc més còmode, va parlar amb els del telèfon d’emergències, va explicar als bombers quina era la nostra ubicació exacta i va intentar animar-me mentre esperàvem que arribés l’helicòpter. La veritat és que l’espera no va ser gaire llarga, uns 20 minuts des de la primera trucada. Després de fer unes quantes maniobres i en diferents torns, es van acostar a mi un membre del GRAE dels Bombers, un altre bomber i una metgessa. La presència d’aquesta última la vaig agrair especialment, perquè em va subministrar una substància opiàcia que durant uns instants em va fer oblidar tots els mals. Entre els quatre em van introduir en una llitera d’aire, em van moure uns metres perquè l’helicòpter em pogués agafar millor i llavors ja em van pujar cap a dalt penjada com un xoricet, en companyia del bomber. Tot seguit un viatge molt ràpid fins a l’Hospital General de Manresa.
Des d’aquí volia felicitar a totes les persones implicades en el meu rescat, per la seva rapidesa i eficiència i la gran professionalitat que van mostrar. En aquells moments en què jo només podia pensar en la dificultat per respirar i en l’intens mal d’esquena van fer la seva feina molt ben feta aconseguint que, malgrat tot, em sentís bé.
I, evidentment, també volia donar-li les gràcies al Josep: per la seva paciència escalant, la seva ràpida reacció, la seva insistència perquè em traslladessin a Manresa i no a Barcelona (sort!), per portar el meu cotxe cap a casa, avisar a la família... en fi, moltes gràcies per tot.
Ara, porto uns dies a casa. A part dels múltiples cops i ferides, el diagnòstic va ser una fissura en una costella i una altra en la novena vèrtebra dorsal; i el tractament inicial quatre setmanes de llit, fent de tant en tant excursionetes al sofà i al lavabo.
Durant els dies que porto de convalescència he pensat moltíssimes vegades en el que em podia haver passat en aquella caiguda, és per això que he recorregut a la mítica frase del filòsof alemany...
Des d’aquí volia felicitar a totes les persones implicades en el meu rescat, per la seva rapidesa i eficiència i la gran professionalitat que van mostrar. En aquells moments en què jo només podia pensar en la dificultat per respirar i en l’intens mal d’esquena van fer la seva feina molt ben feta aconseguint que, malgrat tot, em sentís bé.
I, evidentment, també volia donar-li les gràcies al Josep: per la seva paciència escalant, la seva ràpida reacció, la seva insistència perquè em traslladessin a Manresa i no a Barcelona (sort!), per portar el meu cotxe cap a casa, avisar a la família... en fi, moltes gràcies per tot.
Ara, porto uns dies a casa. A part dels múltiples cops i ferides, el diagnòstic va ser una fissura en una costella i una altra en la novena vèrtebra dorsal; i el tractament inicial quatre setmanes de llit, fent de tant en tant excursionetes al sofà i al lavabo.
Durant els dies que porto de convalescència he pensat moltíssimes vegades en el que em podia haver passat en aquella caiguda, és per això que he recorregut a la mítica frase del filòsof alemany...
